El 1985 dos psicòlegs nord-americans, Husain Tuma i Jack Maser van afirmar que la dècada dels vuitanta passaria a la història com la dècada de l’ansietat.  Durant els anys cinquanta i seixanta la investigació sobre trastorns mentals s’havia centrat a la esquizofrènia, mentre que als anys setanta es van multiplicar els estudis sobre la depressió.
Tot i això, a partir dels anys vuitanta la investigació sobre l’ansietat va passar a ocupar un lloc important en la literatura psicològica i psiquiàtrica, una tendència que encara avui es manté. A aquest fet hi ha contribuït que els trastorns d’ansietat ocupin el primer lloc a nivell mundial entre els trastorns mentals o del comportament. L’ansietat és probablement la més comuna i universal de les emocions i està present al llarg de tota la vida de l’individu. Quan s’utilitzen termes com nerviosisme, inquietud, inseguretat, angoixa, tensió, por o temor, s’està fent referència a l’experiència de l’ansietat.
Tenim la tendència de pensar que l’ansietat és dolenta. Excepte aquelles persones, que n’hi ha, que semblen trobar-se com a peix dins l’aigua quan es senten ansiosos, és habitual que vivim l’ansietat com quelcom molest, i per això ho associem com alguna cosa dolenta. Tot i això, res més lluny de la realitat. Necessitem l’ansietat per sobreviure i assolir molts objectius del dia a dia. Ens trobem, doncs, davant d’una manifestació necessària per l’home. El problema sorgeix quan l’ansietat apareix en moments en els quals no la necessitem, o ho fa amb una intensitat tan elevada que ens produeix malestar i/o no ens permet posar en funcionament tots els nostres recursos de manera eficaç.